Crònica del “debat”: El futur del Paral·lel

Crònica escrita per un veí del barri que va assistir al “debat” del 15 de gener al CCCB. (Nota de premsa de l’Ajuntament de Barcelona aquí) 

Parole, parole, parole…

Dimarts 15 de gener de 2013. En un auditori ple de corbates i autocomplaença, Elvira Vázquez, presidenta de la fundació privada El Molino (FEM), obria la presentació al CCCB del pla de reforma del Paral·lel de l’Ajuntament declarant que es tractava d’un gran dia. Sota l’eslògan del “Paral·lel de les persones”, i abans de donar la paraula a l’alcalde Xavier Trias, la impulsora del pla va remarcar la transversalitat política del pla concebut en col·laboració amb l’anterior consistori socialista, fent evident el poder del model urbanístic de la marca Barcelona, una maquinària discursiva que demostra estar per sobre de les diferències polítiques entre partits majoritaris.

Assumint referents simbòlics tan nostrats i sofisticats com el Barça o Estrella Damm, Trias va subratllar que el Paral·lel era “més que un carrer”, i que la seva reforma serà una de les prioritats del seu mandat. Sempre amb la retòrica de millorar la qualitat de vida als barris que tenen la seva “façana” al Paral·lel, va marcar els eixos al voltant dels quals girarà la primera intervenció: gastronomia i arts escèniques.

Antoni Vives, regidor d’hàbitat urbà (manera postmodernament sostenible d’aconseguir desdoblar sense motiu aparent la paraula “urbanisme”), va ser l’encarregat de concretar el projecte. Amb l’ajuda d’un powerpoint, Vives va desplegar un argumentari per justificar la necessitat de la reforma que consisteix bàsicament en dos punts: el Paral·lel ara mateix és una frontera entre barris (que cal convertir en frontissa) i a més a més no té ànima (que cal recuperar). Contrastant una foto del Paral·lel un dia sense gaire trànsit amb una foto d’una de les festes anuals de FEM Paral·lel, va afirmar que era una avinguda poc viscuda pels barcelonins, i que havia perdut l’ànima que havia tingut durant els seus primers anys d’existència, ànima que podia ser visitada a l’exposició del CCCB “El Paral·lel i l’espectacle de la modernitat”. Si substituïm “ànima” per “marca”, “viscuda” per “consumida” i “barcelonins” per “turistes i barcelonins”, segurament aquesta preocupació de l’Ajuntament per la salut espiritual dels seus carrers esdevindrà més comprensible.

La transmigració de les ànimes del Paral·lel ha de realitzar-se amb un projecte que el regidor va “liofilitzar” (cita textual d’innegable erudició culinària) en la següent fórmula: recuperar l’avinguda per als veïns i veïnes, creant nous espais d’estada i convertint l’avinguda en una via de referència no nostàlgica per a les arts escèniques i la gastronomia. Això es concretarà en:

  • Quatre noves placetes a les cruïlles del cantó de Sant Antoni. Com una veïna indignada es va encarregar d’assenyalar al final de la presentació, sembla que les quatre úniques cruïlles escollides coincideixen amb el restaurant Tickets i altres excelsos espais gastronòmics coneguts per la seva gran tasca de crear ocupació i alimentar a preus econòmics a les degradades classes treballadores dels barris circumdants. No es va comentar, però és previsible que, en la línia que ens té acostumats, l’Ajuntament omplirà els “nous espais d’estada” de terrasses i vetlladors, i no de bancs per fer activitats subversives com descansar, menjar pipes o prendre el sol.
  • Una nova il·luminació del Paral·lel. Invocant l’esperit de l’Exposició Internacional de 1929 i la Font Màgica de Montjuïc, Antoni Vives va seguir mediant entre entitats immaterials amb la intenció d’aconseguir “refer l’apoteosi de la llum”, exemplificada per la il·luminació vertical de El Molino.
  • Senyalització especial de l’avinguda i els seus voltants. Creació de diversos itineraris convenientment senyalitzats per guiar els vianants i interpretar-los el que estan veient tot connectant-los amb el passat i l’ànima invisible de l’avinguda. Es va fer un especial èmfasi (amb simulació al powerpoint inclosa, i tot luxe de detalls sobre els models de les diverses marquesines, rètols, i altres suports dissenyats per a aquest propòsit) en la senyalització des de la Rambla per aconseguir, cito literalment, que “la sobreocupació de la Rambla transiti pel Paral·lel”. Es va mencionar el carrer Unió, però segur que hi ha molts més candidats. És de suposar que el trànsit massiu a través del Raval d’organismes civilitzats i civilitzadors com són els turistes ajudarà a acabar de foragitar els mals esperits d’un barri que es resisteix a ser higienitzat.
  • Unificació i estandarització dels vetlladors (palabrejo que, si endevino bé, deu voler dir les carpes i valles que tanquen les terrasses dels bars) per crear un “estil de vetlladors Barcelona” que tinguin un paper estructurant en la definició de la imatge del Paral·lel.
  • Unificació de la pavimentació. Escandalitzat davant la intolerable situació del paviment de l’avinguda, format per un patchwork de més de vint estils diferents, l’Ajuntament està decidit a posar fi a la impunitat de la barbàrie estètica. La instal·lació del nou paviment unificat, que com és sabut tots els barris circumdants consideren una absoluta prioritat i porten anys reclamant amb manifestacions i crema reiterada de mobiliari urbà, també inclourà un sistema de senyalitzacions per indicar als amants de mirar per on caminen els esdeveniments i llocs que defineixen el Paral·lel.
  • Nou carril bici pel centre de l’Avinguda. Segons el regidor, la centralitat física del carril bici a l’avinguda del Paral·lel és reflex de la centralitat política de la mobilitat sostenible a la ciutat. Diversos grups d’experts encara discuteixen en quina categoria de fal·làcia cau la metàfora.
  • Obres al col·lector de Vilà i Vilà.

 

És a dir que el pla del Paral·lel de l’Ajuntament és bàsicament un pla d’obres i acondicionament. En termes d’Antoni Vives, es tracta de “parar la taula” pel que vindrà en un futur de més recursos i més ambició.

Després de Vives, va intervenir Jaume Badia, subdirector de continguts del CCCB i president de la Fundació Tot Raval, que va centrar-se en la idea que el Paral·lel i la Rambla “se salvaran junts o es condemnaran junts”. Sense donar cap mena de justificació per a una afirmació que semblava que tothom considerés perfectament lògica i comprensible, Badia va lligar el destí de dos carrers personalitzats com a herois tràgics en el que sembla un eufemisme per dir que la Rambla es descongestionarà a mitges per la via de congestionar a mitges el Paral·lel. A més, va considerar que el Paral·lel seria “el gran laboratori, o purgatori, de l’urbanisme post-crisi”, que haurà de recuperar la filosofia de l’urbanisme de principis dels 80 i fer de sargidor, relligar més que no pas construïr. Fer apanyos amb pocs diners, vaja. Finalment, va relacionar la transformació de l’avinguda amb la transformació dels barris circumdants com el Raval, que va definir com el cor envellit i amb diversos by-passos de la ciutat.

Joan Oliveres, president de l’associació d’amics de les Rambles, va sumar-se a la celebració de l’acte com un gran dia per a Barcelona, que segons ell tenia com a assignatura pendent la regeneració de ciutat vella a través de lògiques de desenvolupament econòmic i lògiques de desenvolupament social. Va reformular la sentència críptica de l’oracle que l’havia precedit en la paraula, i va afirmar que “la Rambla se’n sortirà si se’n surt el Raval”.

Finalment, Jordi Pardo, director del Laboratori de Cultura de la Fundació Barcelona Media, va mostrar-se moderadament satisfet pel projecte, que va emmarcar en el salt d’escala de la indústria turística, però va criticar l’Ajuntament per la seva falta d’ambició. Pardo va començar la seva delirant intervenció posant com a exemple de model de transformació urbanística d’èxit el 22@, que segons ell havia aconseguit “eliminar el teixit productiu obliterat del barri” (o sigui la vida). En realitat, el discurs de Pardo és segurament el que mostra millor les intencions de fons dels promotors de la transformació del Paral·lel, i alhora és el que va ser més eufemísticament orwellià. La clau, per a Pardo, és anar més enllà del ciment i redefinir el teixit dels barris al voltant del Paral·lel (que com el Poble Sec són exemple de degradació i mal viure, segons ell) a través de polítiques de governança més àmplies i de més abast. Cal “decidir qui volem que vingui i per què”, va afirmar, i va apostar per un model de “potencials emprenedors i gent jove del món de l’economia creativa”. Va tenir la barra d’afirmar que volia “evitar la gentrificació” a través de crear complicitats i sinèrgies amb el teixit creatiu, l’Institut del Teatre, i altres grups d’artistes per gestionar de manera sostenible l’allau de turistes que es preveu que inundin el Paral·lel en un futur. En definitiva, que cal potenciar un teixit fort en clau d’arts escèniques per evitar la turistització descontrolada del Paral·lel. Turistització sí, va venir a dir, però controlada i en els termes planificats des de dalt que marqui l’acció concertada de la FEM i l’Ajuntament.

L’acte es va cloure amb una intervenció breu d’Elvira Vázquez, que va dir que la reforma del Paral·lel “és un procés que ja no pot parar”, i amb unes paraules finals de Xavier Trias, que va insistir que “tothom està d’acord que el Paral·lel no pot quedar-se com està” i que la reforma seria una de les seves prioritats.

Just després que un assistent s’aixequés i desfilés silenciosament i orgullosa per davant la tarima d’oradors amb un parche a l’ull en solidaritat amb les persones que han perdut un ull per culpa d’impactes de pilotes de goma llançades pels mossos d’esquadra, Trias va concloure l’acte explicitant un fantasma que havia planat durant tota la sessió, però que ningú havia gosat mencionar: el port. Trias va treure’s la màscara de “la ciutat de les persones” i va dedicar els últims minuts a deixar clar que el destí del Paral·lel estava lligat amb el del port, que amb les noves terminals de contenidors i, sobretot, els nous molls de creuers, tindrà en el futur una força industrial i turística extraordinària. El dia de demà el Paral·lel ha de relligar la ciutat amb el Port, va sentenciar Trias, i “qui no ho vegi així és un miop”.

L’acte es va acabar entre crits de protesta de diverses veïnes i activistes del Poble Sec, que van veure com el seu acte subversiu i antidemocràtic d’aixecar la mà per intervenir en la “reflexió” sobre el futur del Paral·lel era ignorat pels ponents, que es van negar a parlar i van marxar a corre-cuita escudant-se en el format de l’acte. La protesta va ser tan sorollosa que l’alcalde va haver de tornar per quedar bé dient que rebria els veïns al seu despatx, que tothom sap que és el millor fòrum de debat públic sobre urbanisme a Barcelona. Mentre la sala es buidava, els veïns van ser convenientment contactats per tècnics de participació de l’ajuntament, membres de la coordinadora d’entitats de Poble Sec i la pròpia Elvira Vázquez per invitar-los a incorporar-se als canals de “participació” oficials com la comissió de seguiment, i fins i tot debatre en altres fòrums com el Centre Cívic del Sortidor, topant amb la desconfiança radical de les veïnes.

Anuncios

3 Respuestas a “Crònica del “debat”: El futur del Paral·lel

  1. Moltes gràcies per assistir a l’acte i per aquesta bona crònica!

  2. OLA ELBIRA, K ASE EN POBRE SEC.

  3. Moltes gràcies per assitir a l’acte i manifestar una opinió crítica

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s